L’horitzó

Surt al balcó, s’encén una cigarreta i mira el mar. Quantes hores hi va passar amb el pare a la barca i què lluny queda, sembla un somni. El passeig de Vilassar és pràcticament desert a aquesta època de l’any, i més un diumenge tant aviat. Passa un tren i fa la sensació de que li arriba el vent que aquest arrossega. S’apuja el coll del suèter. Té mal cos, com de costum, una altra nit en blanc.

-Sí, serà el tren– pensa mentres fa una llarga pipada amb la mirada perduda a l’horitzó-. El mar és massa lent, i no vull que se m’emporti quelcom que tant estimo.

La vida l’ha traït, com diu la cançó, -On son els somnis? on han quedat?– rumia mentres veu passar una noia corrent amb roba lluent i sabatilles verd fosforit. –Que maca, i quina vitalitat. Jo no tinc esma ni per a baixar a comprar  tabac-. Però baixa. Passa pel davant de les bótes de l’Espinaler i s’arrossega carrer amunt buscant un bar obert a aquelles hores. Treu diners del caixer amb la Visa, diners que es sumen a un deute que mai no pagarà. Li passa pel cap la idea de treure’n més i fer quelcom amb ells, una darrera despesa estúpida o bé donar-los a algú amb necessitat. Però no té ganes de pensar ni cap conegut a prop a qui donar-los.

Entra al bar i fulleja l’Sport mentres endrapa un croissant sec, mullant-lo al cafè amb llet per fer-lo comestible. Seu a un banc i mira els nens com juguen. Li arriba una pilota als peus i no la xuta. Al migdia es deixa caure per l’estació i mira els horaris dels trens de l’endemà, tot i que ja els coneix de memòria. Creua el túnel subterrani i passa les següents hores passejant i fumant per la platja, descalç. Torna a l’apartament quan pràcticament ja és fosc.

S’estira al sofà i escriu la carta. Li surt a la primera, sense correccions, fa dies que la té pensada. La desa sobre la taula, al costat de la foto d’ella i es posa a beure i a mirar la tele sense mirar-la, fins que cau adormit de pur cansament.

A l’endemà es lleva i veu que encara és aviat. Farà un passeig, no pot esperar a l’apartament, les parets li cauen a sobre. Tanca la porta de cop, sense girar la clau, i baixa per darrera vegada els trenta nou esgraons.

Camina i s’atura davant l’aparador de la botiga d’esports. Veu una cosa i de cop i volta, en un rampell inesperat, hi entra. -Bon dia, vull aquelles sabatilles de còrrer. El quaranta tres si us plau.

Han passat tres anys. Junts de la mà, la noia de les sabatilles verdes i ell creuen la meta de la Mitja marató de Granollers.

Comparte este artículo

Share on whatsapp
Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on email
Share on pinterest

Artículos relacionados

Artículos recientes

Síguenos