Surt al balcó, s’encén una cigarreta i mira el mar. Quantes hores hi va passar amb el pare a la barca i què lluny queda, sembla un somni. El passeig de Vilassar és pràcticament desert a aquesta època de l’any, i més un diumenge tant aviat. Passa un tren i fa la sensació de que li arriba el vent que aquest arrossega. S’apuja el coll del suèter. Té mal cos, com de costum, una altra nit en blanc.
-Sí, serà el tren– pensa mentres fa una llarga pipada amb la mirada perduda a l’horitzó-. El mar és massa lent, i no vull que se m’emporti quelcom que tant estimo.
La vida l’ha traït, com diu la cançó, -On son els somnis? on han quedat?– rumia mentres veu passar una noia corrent amb roba lluent i sabatilles verd fosforit. –Que maca, i quina vitalitat. Jo no tinc esma ni per a baixar a comprar tabac-. Però baixa. Passa pel davant de les bótes de l’Espinaler i s’arrossega carrer amunt buscant un bar obert a aquelles hores. Treu diners del caixer amb la Visa, diners que es sumen a un deute que mai no pagarà. Li passa pel cap la idea de treure’n més i fer quelcom amb ells, una darrera despesa estúpida o bé donar-los a algú amb necessitat. Però no té ganes de pensar ni cap conegut a prop a qui donar-los.
Entra al bar i fulleja l’Sport mentres endrapa un croissant sec, mullant-lo al cafè amb llet per fer-lo comestible. Seu a un banc i mira els nens com juguen. Li arriba una pilota als peus i no la xuta. Al migdia es deixa caure per l’estació i mira els horaris dels trens de l’endemà, tot i que ja els coneix de memòria. Creua el túnel subterrani i passa les següents hores passejant i fumant per la platja, descalç. Torna a l’apartament quan pràcticament ja és fosc.
S’estira al sofà i escriu la carta. Li surt a la primera, sense correccions, fa dies que la té pensada. La desa sobre la taula, al costat de la foto d’ella i es posa a beure i a mirar la tele sense mirar-la, fins que cau adormit de pur cansament.
A l’endemà es lleva i veu que encara és aviat. Farà un passeig, no pot esperar a l’apartament, les parets li cauen a sobre. Tanca la porta de cop, sense girar la clau, i baixa per darrera vegada els trenta nou esgraons.
Camina i s’atura davant l’aparador de la botiga d’esports. Veu una cosa i de cop i volta, en un rampell inesperat, hi entra. -Bon dia, vull aquelles sabatilles de còrrer. El quaranta tres si us plau.
Han passat tres anys. Junts de la mà, la noia de les sabatilles verdes i ell creuen la meta de la Mitja marató de Granollers.
