Diumenge, quarts de vuit del matí. No haurien d’estar posats els carrers, encara. El despertador no hauria de sonar i la llum del sol hauria d’estar tancada sota el llit, a pany i forrellat. Però malhauradament els carrers estan posats i ben posats, el despertador sona estrepitosament i i la llum del sol brilla arreu.

La primera tasca és separar-me del seu cos, al qual m’abraço cada matinada com si m’hi anés la vida. La segona, desfer-me de la sensació de confortabilitat que em dóna sentir-me sota la roba de llit i la tercera, posar els peus a terra, aixecar-me, de cop. Perquè si ho faig massa lent, desistiria.

Però avui tot plegat, rutina diària repetidament executada, es fa més difícil. Em fa mal el cos. Tot el cos. Em cau damunt una llosa invisible que em talla la respiració. Un cansament infinit. No em sento els peus ni els dits. I els meus ulls lluiten per obrir-se.

Em miro i un molest brunzit em recorda que porto penjada una puta màquina que cada dos minuts bombeja verí al meu cos. Sovint, en aquest procés de posar-me en funcionament cada matí, hi ha uns segons, meravellosos, en els quals oblido… en els quals el record del somni viscut i de l’escalfor del cos de la meva dona em transporten a una realitat irreal. Però només són uns segons.

I no puc tornar al meu somni.

Avui no.

Al segon quart del partit, “pàjara”, parcial de 0 a 10. Han remuntat la diferència de +6 que haviem assolit al primer quart. Què collons fa en Joan, està dormit! Passa la pilota, collons! Espavila!

Viure un partit com a pare esdevé una paranoia deliciosa. I en Francesc convivia en ella. L’home seriós i seré, tímid, deixava anar el seu caràcter tant per cridar a l’àrbitre (sovint injustament) com per cridar al seu propi fill. Sí, al seu propi fill que, a vegades, no executava les seves ensenyances basquetbolístiques degudament. En Francesc duia al seu fill a pistes esportives –quan podia– a practicar entrades i tirs i, també quan podia, duia a en Joan als partits al Palau. Li volia –i ho havia aconseguit– transmetre la passió per aquell esport tot sovint massa oblidat i compartia amb ell les reflexions tècniques. Però també –i això no s’ho confessava ni a ell mateix– volia que en Joan aprengués com jugaven els de debò. I no ho feia pas per voler que hi arribés allà on ells. No. Ho feia amb l’íntima voluntat de sentir-se encara més orgullós del seu fill. Per la satisfacció de sentir com en Joan aprenia amb ell.

Tercer quart. Sembla que va millorant. 24-18. Sembla que la “pàjara” potser ha passat. Potser.

Ara els pares de l’equip contrari són els que criden. Amb algun insult a l’àrbitre inclòs. Si perds, la paga l’àrbitre. Si guanyes, somrius quan s’equivoca. Certament els partits d’esport infantil, on t’hi jugues diguem, l’honor, poden convertir-se en finals de Champions. Ara contesten els de casa. Crits de suport i de decepció davant les fallades.

Amb el soroll ambiental, en Francesc no podia escoltar el brunzit de la puta màquina. Ni calia. Com en aquells segons matinals, vivia en una realitat diferent. Oblidar. Era en Joan, el seu fill. Era ell i el que li volia transmetre. I el que li havia transmès. I el que volia ensenyar-li. I el que li havia ensenyat. No notava el cansament. Ni li faltaven les forces. Podia somriure. I cridar.

Darrer quart. Comença amb empat a 56. En Francesc pateix, no pot evitar-ho. En Joan ha baixat el seu rendiment i ha estat els anteriors dos quarts a la banqueta. Però l’entrenador l’ha posat en aquest darrer. Sembla una mica adormit i en Francesc, desesperat. Un darrer quart etern i amb errades constants per part dels dos equips.

Darrera pilota a jugar. 61-62. En Joan la puja, com sempre. Mira al voltant i no veu cap company en bona posició de tir. Tampoc els contraris, cansats, semblen oposar massa resistència. Puja. Queden tres segons. Tira. Sap que el pare el mira, que el partit està a les seves mans. Sap que el pare ha vingut tot i trobar-se malament. Tot i la puta màquina i el seu brunzit. La pilota sembla ben dirigida. Entra a cistella… però per l’excessiva força, surt de dintre. S’acaba el partit.

En Joan plora. En Francesc, tot acabat el crit de ràbia i decepció, surt corrents cap a la pista i veu les llàgrimes del seu fill. Es miren i l’abraça per consolar-lo. En realitat l’abraça per a consolar-se ell.

No ploris, Joan. No ploris. Tot està bé. Tot va bé.

Només per aquesta abraçada ha valgut la pena aixecar-se del llit aquest Diumenge.